Notícia

Data

2010-02-18 18:15:00  

Titol

El primer entrenador  

Descripcio

 

Ens fixem en les grans organitzacions esportives, en els grans clubs, en les estrelles, en els que arrosseguen aficionats, en els que generen planes i més planes als diaris, minuts d’antena als programes esportius a la ràdio o en retransmissions televisives de gran audiència. Són les que acaparen tot el protagonisme. Són els afortunats. Els que han arribat a dalt de tot. Molts altres s’han quedat pel camí. Alguns amb la il·lusió trencada per a qualsevol infortuni, altres simplement perquè és llei de vida i no tots hi arriben i alguns perquè han equivocat el camí. Però uns i altres algun dia han començat. I algú els ha iniciat en l’esport. Sigui el que sigui. La figura del primer entrenador, del primer consell, del primer advertiment. Del que t’explica el que has de fer per passar-ho bé fent esport. De la primera bronca. D’aquell que lluny de ser un professional cotitzat és algú que s’estima l’esport. Que vetlla perquè tot funcioni. Que plega de treballar i està a punt per a qualsevol gestió a fer. Per entrenar, per anar amunt i avall, per anar on calgui, per dedicar-hi hores. És l’ànima del seu equip, és l’ànima del club.

Personatge imprescindible en qualsevol club esportiu, modest, de base. Figura inevitable per teixir un tramar esportiu que arreli i tingui continuïtat. Molts clubs depenen d’aquestes figures, dels homes orquestres en qui tothom s’hi recolza per solucionar tota mena de problemes. Valorats en la mesura que fan aquesta feina desagraïda i generalment oblidats en les grans estructures esportives actuals, molt professionalitzades. De despatx, de parquet, d’ordinadors i telèfons a dojo on segur que se senten incomodes.

Treballen sabent que si hi ha algun esportista que sobresurt aviat canviarà d’aires. Arribarà algú com ell, però que treballa amb més mitjans i per un club més poderós i probablement aviat s’entendran. O s’entenien fa quatre dies. Ara, per més jove que sigui l’esportista, ja no  només pot ser el pare qui es mogui sinó que pot aparèixer el representant de torn. I aquí sí que els llenguatges són ben diferents. Ja no s’arriba a un acord per quatre pilotes i un partit amistós. Mantenir els clubs, per més modestos que siguin, costa diners. I com que algú els ha explicat que en algun altre lloc els fan córrer a milers, els milions, arronsen el nas. Ells o elles no són d’aquest món. Continuaran plegant de treballar i anant a entrenar, a la reunió que toqui i dedicant hores i hores per una afició que els milions no espatllen. Són molt savis, són molt sàvies

 

Santi Carrera

Periodista

(Publicat en el diari EL 9)